La sonrisa etrusca, de José Luis Sampedro

Una gran varietat d'opinions ens van acompanyar a l'última sessió del Club de lectura quinzenal. Havien llegit La sonrisa etrusca de Sampedro, llibre que va ésser publicat per primera vegada fa més de 20 anys, pot ser sigui aquesta la raó per la qual a alguns dels membres del club ens semblava que el llenguatge estava un poc desfasat. Que no la història, perquè no deixa de ser un tema d’actualitat, un home ja d’edat avançada que s’enfronta als últims anys de la seva vida, amb una infermetat implacable, un càncer al que tracta com una amiga ja coneguda amb la que parla de tindre un poc més de temps, per poder conèixer, cuidar i ensenyar a viure a una nova vida que fins ara l’era desconeguda, el seu net, Bruno.

La història no pot desprendre més ternura, però a vegades sembla massa forçada, pot ser l’autor ens ha volgut transmetre que un home de camp, acostumat a la rudesa, i a la vida dura del món rural, també pot tindre la seva part de tendresa.

Cercant per internet he descobert que d’aquesta novel·la també s’ha fet una versió teatral, estrenada fa molt poc de temps a Santander, i que fins dia 24 del passat abril va estar a cartell al Teatro Bellas Artes de Madrid. Si per casualitat la porten a Palma, podríem anar a vore-la!! Els dos actor que donen vida als personatges principals, Hector Alterio i Julieta Serrano defineixen l’obra com “una lliçó de vida i d’amor”, i d’aquestes dues coses mai se’n té prou!

El club es reuneix de nou

El sol de los Scorta, de Laurent Gaudé

Baix un sol abrasador hem acabat de llegir El sol de los Scorta, de Laurent Gaudé, la història d’una nissaga familiar que té un tràgic començament amb el naixement del primer Scorta de la unió d’un bandoler i una dona solitària.

La família, els profunds, íntims i misteriosos vincles que uneixen a certes persones i que es transmeten dels uns als altres en l'espessor d'una sang finalment barroca i d'humanitat tràgica. El terrer, aquesta geografia ingrata i exigent de vegades fins a l'extenuació i la fam, però també aquest paisatge, aquesta olor, aquests sabors que sostenen el deambular i els afanys d'una raça sencera. El sol que enllumena, calenta, resseca, momifica als fantasmes que no obstant això bateguen i van capcots per l'ombra dels carrers d'un escenari al final immutable. I, finalment, els Scorta. Els fills, néts, besnéts ..., d'aquest mític Rocco Scorta Mascalzone, que funda una raça d'herois modestíssims "violant" a una dona que portava dècades esperant aquell moment de equívoc, fúria, passió, venjança, record i, per què no dir-ho, també amor.

Una història que ens ha arribat dins el cor perquè ens recorda moments semblants viscuts per familiars, pels nostres pares, avis... vides sofrides, vides de penúries, de pobresa, però alhora de una gran riquesa de sentiments, perquè la família mai no deixa els seus en segon pla, sempre està allà per protegir-los i estimar-los.