Adreça desconeguda, de Taylor Kressmann

Cartes que no arriben al seu destí final i que amb el segell de “adreça desconeguda”, donen més informació que qualsevol missiva sobre el final de la persona a la que va adreçada. El passat dilluns dia 12 de desembre, varem comentar l’últim llibre del Club de lectura de la Biblioteca Can Sales, un llibre que no arriba a 100 pàgines i que malgrat això ens transmet una quantitat molt gran de sentiments, i reaccions.

Aquet llibre està estructurat com una sèrie de cartes (recordem també del mateix estil, es a dir novel•les epistolars, 84 de Charing Cross Road, o ja en un estil més modern, en compte de cartes, emails, el llibre Contra el vent del nord de Daniel Glattauer), aquestes cartes són la correspondència entre dos amics, Martin y Max, que tenen un negoci comú a nord-amèrica, del qual s’acabarà encarregant Max Eisenstein, jueu que es queda a Califòrnia mentre Martin retorna amb la seva família a la seva casa, Alemanya. És l’any 1932, i les cartes comencen a travessar l’oceà, transmetent una tendresa i una enyorança per l’amistat que sembla que no morirà mai, però quan Hitler i el partit nazi arriben al poder, en Martin canviarà radicalment la seva actitud cap al seu antic amic, només pel fet de ser un jueu.

El llibre es llig de presa, i un poc amb ànsia de saber què passarà, perquè a mesura que passa el temps, l’abisme que separa els dos amics es farà més i més gran i infranquejable. El final és del tot sorprenent i impactant , és un llibre que no deixarà ningú apàtic i que arriba al cor. Aquesta vegada tot el club ha esta d’acord en que el llibre és una petita joia, i que encara que és dur i trist, és molt recomanable, inclús com a regal per als pròxims Reixos.

El pròxim llibre que llegirem serà Flor de neu i el ventall secret de Lisa See, i la propera sessió del club el dia 16 de gener, ja del 2012, així que molt bones festes, feliç any i bones lectures!!

Marina, de Carlos Ruíz Zafón

Marina, ha estat l'últim llibre llegit i comentat al club de lectura quinzenal de la Biblioteca Pública Can Sales. Aquesta és una de les primeres novel•les de Ruíz Zafón, publicada en 1999, està orientada al públic juvenil, i això s’ha notat a l’hora dels comentaris dels membres del club. Ruíz Zafón, escriptor català va escriure Marina, una de les seves obres predilectes, com ell mateix diu, a Los Ángeles entre 1996 y 1997, i aquesta seria l’última, fins ara que escrivia dedicada al públic juvenil.

La història ens conta els fets que varen passar a la Barcelona de 1980. Oscar Drai, un noi de 16 anys que viu reclòs a un internat on estudia i d’on reiteradament s’escapa per fugir d’un vida buida, sense família i quasi sense amics. En una de les seves aventures exploratòries pels barris més antics de Barcelona descobreix una casa, que sembla a primera vista abandonada, però que amaga a una família trista amb un dolorós secret. Amb na Marina viurà una ventura fantàstica i esgarrifosa que es remunta als anys 40 quan la Valo-Granell, una fàbrica de peces ortopèdiques funcionava a Barcelona, però aquesta fàbrica no és el que sembla i sobre tot no ho és Mijail Kolvenik, personatge que evolucionarà fins deixar quasi de ser humà.

En general als membres del club els ha semblat una història massa infantil, la majoria prefereixen llegir altre tipus de llibres, que els proporcioni alguna cosa més que una senzilla història fantàstica. També ens hem assabentat que a pesar d’esser de gènere fantàstic hi ha algunes coses que no quadren o que queden inconcluses, el que fa també que la història no termini de parèixer “real”. De totes formes no podem dir que la trama no sigui interessant, realment enganxa al lector, i la manera d’escriure de Zafón i la seva soltura a l’hora d’emprar el llenguatge fan que sigui molt recomanable, sobre tot com a lectura d’institut, per als joves lectors que comencen a llegir i que d’aquesta manera obtindran un bona dosi de vocabulari.

Per al pròxim club llegirem Adreça desconeguda de Kressmann Taylor, novel•la de gènere epistolar, amb la qual ens endinsarem a la crueltat dels inicis del nazisme.

Bones lectures i fins dia 12 de desembre!!!

Historia del rey transparente, de Rosa Montero

En un turbulent segle XII, Leola, camperola adolescent, despulla a un guerrer mort al camp de batalla i es fica les seves robes de ferro, per protegir-se sota un disfressa viril. Per necessitats de la guerra ha quedat sola al món, el seu pare i el seu promès han estat reclamats pel senyor per anar a lluitar Així comença el vertiginós i emocionant relat de la seva vida, una peripècia existencial que no és només la de Leola sinó també la nostra, perquè aquesta novel·la d’aventures amb ingredients fantàstics ens parla en realitat del món actual i de tot el que som. El llibre barreja elements de novel·la d’aventures, un poc d’amor, fantasia i màgia, i molts elements històrics, amb els cavallers creuats, els heretges càtars, el món de la Santa Inquisició, i les intrigues de palau. Però en cap moment arriba a ser un llibre sencerament d’aventures, com varem comentar a la passada sessió del club de lectura de la Biblioteca Can Sales, totes comentarem el mateix, que es quedava un poc curt, que li faltaven aventures, per a esser realment un llibre de cavalleries.

En general no ha agradat massa, fins i tot alguns membres no l’han pogut terminar de llegir i això que sempre ens queda la intriga de conèixer com acaba la història del Rey transparente, ja que és un conte dins la història general, que diferents personatges comencen a narrar però que sempre per algun motiu es queda a mitges. És com una història tràgica i maleïda, que té tràgiques conseqüències per a la persona que tingui el valor de contar-la. Haurem d’arribar fins al final del llibre per saber què passa, qui va ser el Rey Transparente, què li va passar, però .... bé no direm res per no desvelar lel final de la llegenda.

Una altra pega per a la lectura del llibre és que la protagonista, Leola, sempre conta les coses en present, i la lectura de tot un llibre en temps present de vegades cansa a l’hora de llegir, i dificulta les descripcions d’altres personatges secundaris. Si que en va agradar molt la presència de certs personatges dels anomenats secundaris, que tenen al llarg del llibre gran importància, com la bruixa Nyneve, una espècie de Sancho Panza de Leola, la duquesa Dhuoda, la Dama Blanca que transmuta en Dama Negra, personatge de gran importància en la vida de Leola, i molts més. En definitiva un llibre entretingut però que deixa una sensació de manca d’alguna cosa més.

Escolta la meva veu, de Susanna Tamaro

La primera sessió del club de lectura, per comentar el primer llibre d’aquesta temporada va resultar molt fructífera. Encara que n’hi havia diversitat d’opinions, en general no va ser un llibre atractiu de llegir. Massa rebuscat i metafòric, inclús massa filosòfic. La història enganxava però per al parer dels membres del club, en faltava més profunditat, més conèixer els personatges principals, la protagonista en cap moment es feia amable al lector, tal vegada al contrari, resultava una jove centrada en ella mateixa, a la qui sembla que tothom li ha fet alguna cosa dolenta sense ella ser responsable de res. Una dona que plora per una persona que quasi no coneix i que no es capaç de sentir pena per la mort de la que l’ha criat des de petita.

Molts de nosaltres portaven a  la ment la història de Ves on et porti el cor, que al seu moment tingué un gran reso, de fet fins al moment és el llibre més venut a Itàlia del segle passat, i esperaven al manco un llibre si no tan interessant com aquell, si que ens mantingués durant els diferents capítols, pendents de tot el que li passa a la protagonista. Però a la fi la sensació que et deixa el llibre és la d’una persona amargada, que ha tingut una vida difícil però que no ha sabut relacionar-se amb aquelles persones que més l’estimaven.

A la tertúlia del club ens va sorgir també el dubte de si potser aquestes dues obres enllaçades, podrien tindre alguna cosa de biogràfica, i cercant a Internet sobre la escriptora, si es cert que va viure amb la seva àvia materna, des del moment en que els seus pares es van separar al poc de nàixer ella. Com que s’ha fet una pel·lícula de la primera novel·la (estrenada al 1995), i aquesta segona obra, que hem llegit ara, termina amb el principi de l’altra, esper que en una pròxima sessió pugem veure-la a la Biblioteca.

Mentrestant continuarem llegint, el següent llibre també d’una escriptora però aquesta vegada espanyola, Rosa Montero. Fins el dia 7 de novembre que comentarem entre tots, la Historia del rey transparente, vos desitge bons dies de tardor i bones lectures.

Começa el nou curs!!

Després d’un estiu ple de sol, platja, sorra i llibres tornem a reunir-nos els membres del club. Alguns ja han gaudit les merescudes vacances, altres encara somien amb elles, però el que no ha de faltar mai és un bon llibre, que ens acompanyi allà on viatgem ja sigui realment o amb la imaginació.

Durant aquests mesos estiuencs esper que molts de llibres hagin passat per les vostres mans, i esper que a la propera reunió vingueu amb el llistat dels que més vos han agradat, per compartir amb els companys els títols de les vostres lectures.

Començarem l’últim dilluns del mes de setembre, com és habitual a les 18 del vespre i a la sala d’actes de la Biblioteca Can Sales.

El llibre escollit per començar la nova temporada del club de lectura es de l’escriptora italiana Susanna Tamaro, i el seu títol és, Escolta la meva veu. No se si algú de vosaltres heu llegit més llibres d’aquesta escriptora, un dels que més renom va tindre va ser Vés on et porti el cor, i aquet que començarem en breu està protagonitzat per la mateixa protagonista, la Marta.

“Potser el primer senyal va ser la tallada de l’arbre. No me n’havies dit res, no eren coses que interessessin als nens, de manera que un matí d’hivern, mentre jo, amb una profunda sensació d’estranyesa, escoltava les virtuts del mínim comú múltiple, la serra li agredia la blancor argentada de l’escorça; i mentre jo arrossegava els peus pel passadís a l’hora de l’esbarjo, estelles de la seva vida queien com la neu damunt dels caps de les formigues.”

Firmin, de Sam Savage

L'ùltim llibre que hem llegit al Club de lectura ha despertat un poc de controvèrsia entre els membres del Club. A pesar de la meva defensa encoratjada de Firmin, una rata especial, sensible i bibliòfila, l’opinió de la majoria ha estat contraria a la naturalesa del personatge de l’obra. Quasi tots han coincidit en parlar en què al ser el protagonista un animalot fastigós, la lectura de les seves aventures, més be parlaria jo de desventures, no ha estat interessant ni divertida per als lectors. Jo, en canvi defense la capacitat de Firmin d’aprendre dels llibres, dels essers humans amb els qui es relaciona i fins i tot els agafa afecte i es preocupa per ells. Firmin és un “persona” culta, que intenta desesperadament ser acceptat pel món on viu, la llibreria i el seu amo, ja que en la seva família no ha trobat res que li despertés curiositat. Des del moment del seu naixement fins el final dels seus dies estarà rodejat de llibres, i trobarà en ells la sortida a la seva vida obscura i relegada darrere parets i murs.

"Pasaba horas declamando versos de Shakespeare. Nunca iba más allá de unas pocas variantes ininteligiblesdel chillido básico. Ahí tenemos a Hamlet, empuñando la daga: chillido, chillido, chillido. (Y ahí tenemos a Firmin aguantando la bronca del público, que le arroja los cojines de las butacas.) Me sale mejor el fragmento en que Macbeth dice eso de que la vida es un cuento narrado por un idiota, que nada significa: hay que reconocer que en ese texto quedan muy propios unos cuantos chillidos bien colocados"

After dark, Haruki Murakami

Encara que no ens hem reunit per comentar After dark de Haruki Murakami, volia fer-li ja una entrada per compartir informació que he trobat en Internet i que m'ha semblat molt adient. A través d'un blog d'una altra lectora he trobat allò que jo volia fer, i que tal volta algú de vosaltres també ha fet o ha pensat fer, i és ni més ni menys que cercar totes les cançons que van apareguent al llibre. Ho parlerem tranquil·lament, però en aquest llibre la música és prou important, fins i tot dona nom al llibre!! Tanqueu els ulls, obrim les orelles i a gaudir la música!!

La música que suena a bajo volumen es Go away, little girl de Percy Faith y su orquesta. Nadie la escucha por supuesto.

Porque yo, hasta entonces, no había escuchado nunca jazz. En fin, sea como sea, la primera melodía de la cara A se llamaba Five spot after dark y era alucinante. El trombón lo tocaba Curtis Fuller. La primera vez que lo oí tuve una especie de revelación.

Sin mirarlo apenas, deja la hoja de papel junto a la cuenta. Luego respira hondo, apoya una mejilla en la palma de la mano y vuelve a entregarse a la lectura. En el local suena a bajo volumen April fools, de Burt Bacharach.

Las dos se sientan a la barra de un pequeño bar. No hay ningún otro cliente. Suena un viejo disco de Ben Webster. My ideal. Una interpretación de los años cincuenta.

Al pulsar el botón, la aguja desciende. Se oye un crepitar casi imperceptible. Luego empieza a sonar Sophisticated lady de Duke Elligton. El solo del lánguido clariente bajo de Harry Carney. Los movimientos pausados del barman confieren al local una manera muy particular de fluir el tiempo.

En el lavabo de Skylar está Mari lavándose las manos. Ahora no lleva la gorra. Ni tampoco las gafas. Por los altavoces del techo suena a bajo volumen un viejo éxito de los Pets Shop Boys, Jealousy. El gran bolso bandolera descansa a un lado del lavabo.

La música de piano de Bach suena a un volumen moderado desde un reproductor de cedés de pequeño tamaño que descansa sobre el escritorio. Suite inglesas, interpretadas por Ivo Pogorelich. Toda la sala se halla a oscuras, sólo la zona del escritorio está iluminada por los fluorescentes del techo. La escena podría figurar en un cuadro de Edward Hopper titulado Soledad.

En el reproductor de cedés portátil que hay sobre la mesa suena una cantata de Scarlatti interpretada por Brian Asawa. Podría parecer que su pausado tempo no se aviene con aquel ejercicio brusco, pero él controla sutilmente sus movimientos adecuándolos al compás de la música.

-¿Y por qué te intereso yo?

-Sí, ¿verdad? ¿Por qué será? En estos momentos ni yo mismo me lo explico. Pero, si nos vemos y hablamos, quizás llegue el día en que empiece a sonar por alguan parte una música tipo Francis Lai y yo sea capaz de darte una serie de razones concretas, una después de otra,  explicándote por qué has despertado mi interés. A lo mejor, incluso la nieve alcanza un espesor considerable.

La sonrisa etrusca, de José Luis Sampedro

Una gran varietat d'opinions ens van acompanyar a l'última sessió del Club de lectura quinzenal. Havien llegit La sonrisa etrusca de Sampedro, llibre que va ésser publicat per primera vegada fa més de 20 anys, pot ser sigui aquesta la raó per la qual a alguns dels membres del club ens semblava que el llenguatge estava un poc desfasat. Que no la història, perquè no deixa de ser un tema d’actualitat, un home ja d’edat avançada que s’enfronta als últims anys de la seva vida, amb una infermetat implacable, un càncer al que tracta com una amiga ja coneguda amb la que parla de tindre un poc més de temps, per poder conèixer, cuidar i ensenyar a viure a una nova vida que fins ara l’era desconeguda, el seu net, Bruno.

La història no pot desprendre més ternura, però a vegades sembla massa forçada, pot ser l’autor ens ha volgut transmetre que un home de camp, acostumat a la rudesa, i a la vida dura del món rural, també pot tindre la seva part de tendresa.

Cercant per internet he descobert que d’aquesta novel·la també s’ha fet una versió teatral, estrenada fa molt poc de temps a Santander, i que fins dia 24 del passat abril va estar a cartell al Teatro Bellas Artes de Madrid. Si per casualitat la porten a Palma, podríem anar a vore-la!! Els dos actor que donen vida als personatges principals, Hector Alterio i Julieta Serrano defineixen l’obra com “una lliçó de vida i d’amor”, i d’aquestes dues coses mai se’n té prou!

El club es reuneix de nou

El sol de los Scorta, de Laurent Gaudé

Baix un sol abrasador hem acabat de llegir El sol de los Scorta, de Laurent Gaudé, la història d’una nissaga familiar que té un tràgic començament amb el naixement del primer Scorta de la unió d’un bandoler i una dona solitària.

La família, els profunds, íntims i misteriosos vincles que uneixen a certes persones i que es transmeten dels uns als altres en l'espessor d'una sang finalment barroca i d'humanitat tràgica. El terrer, aquesta geografia ingrata i exigent de vegades fins a l'extenuació i la fam, però també aquest paisatge, aquesta olor, aquests sabors que sostenen el deambular i els afanys d'una raça sencera. El sol que enllumena, calenta, resseca, momifica als fantasmes que no obstant això bateguen i van capcots per l'ombra dels carrers d'un escenari al final immutable. I, finalment, els Scorta. Els fills, néts, besnéts ..., d'aquest mític Rocco Scorta Mascalzone, que funda una raça d'herois modestíssims "violant" a una dona que portava dècades esperant aquell moment de equívoc, fúria, passió, venjança, record i, per què no dir-ho, també amor.

Una història que ens ha arribat dins el cor perquè ens recorda moments semblants viscuts per familiars, pels nostres pares, avis... vides sofrides, vides de penúries, de pobresa, però alhora de una gran riquesa de sentiments, perquè la família mai no deixa els seus en segon pla, sempre està allà per protegir-los i estimar-los.

84 Charing Cross Road, Helene Hanff

El passat mes de març començava el Club de lectura quinzenal de la Biblioteca Pública de Palma, Can Sales. En aquesta nova aventura literària, ens hem embarcat un magnífic grup de lectors i lectores, apassionats admiradors dels llibres i de la lectura compartida. Ara per ara llegim el nostre segon llibre, un clàssic de la literatura nord-americana que malauradament no va lliurar a l'escriptora de sofrir penúries econòmiques al llarg de la seva vida.

84, Charing Cross Road, del anomenat gènere epistolar, aquest llibre ens conta la història real de Helene Hanff, una escriptora neoyorquina, i en Frank Doel, un llibreter de Londres, en el marc de la segona guerra mundial. Plena d'ironia, humor, tendresa, amor pels llibres i moltíssima humanitat, aquesta novel·la transcorre al llarg de vint anys, durant els qual els dos personatges arriben a tindre una relació d'amistat profunda. Perquè encara que al principi les cartes mostren només una relació comercial, acaben tenint un to personal, amb les esperances i les confidències íntimes de tots els membres de la llibreria amb Helene.

"¡Vamos, Fran Doel...! ¿Se puede saber qué HACE usted ahí? No veo que haga NADA, salvo pasarse todo el día SENTADO... me tiene aquí escribiendo largas notas en los márgenes de unos libros sacados en préstamo de la biblioteca... Algún día me descubrirán y me quitarán mi tarjeta de lectora"

Vos deixe un fragment de l'obra teatral que ha estat dirigida per Isabel Coixet, esperem que es deixin caure per ses Illes i pugam anar a vore-la al teatre. Fins aviat i bones lectures!!